Era la nit de Sant Joan, un vespre
fred, tothom anava amb abrics, menys
jo, la meva mare i el meu pare. Vivim
dels que ens dóna la gent, ens em
quedat sense recursos, ens abrigem
amb mantes, i amb el que trobem per
les basures. No ens queda més que la
pell i l'ós vivim així, defet jo ja vaig néixer així.
Avui ens trobem al costat de la platja, un
lloc on no anem gaire sovint, estem
aïllats de la gent, no ens relacionem, som així.
De fons, les ones, tranquiles, sense
crestes ni ulls, sense panxa ni coll,
més o menys com vivim nosaltres.
M'encanta el soroll de les ones al xocar
contra la sorra, i veure com llisquen fins
arribar al seu final i retrocedir fins que torna
a arribar la següent, i la última desepareix.
